Solidaritat amb les encausades de l’1 de maig de 2011. Nou judici-muntatge dels mossos i la fiscalia.

abril 26, 2015 in Información

L’1 de maig de 2011 durant la manifestació que tancava la jornada reivindicativa pel dia de la treballadora i el treballador 20 persones van ser detingudes durant la brutal càrrega policial i, fins i tot, foren colpejades tot i estar ja reduïdes a terra. Posteriorment algunes d’aquestes persones foren també humiliades i torturades a la comissaria de Les Corts.

El pròxim 4 de maig hi ha encara un nou judici, l’últim, pels fets d’aquell 1 de maig, on la fiscalia demana fins a 3 anys i 8 mesos de presó per a una companya per uns fets que se l’imputen injustament i que formen part de tot el muntatge policial que van posar en marxa.

Revisant els judicis i les sentències hem tornat a comprovar com el testimoni dels Mossos d’Esquadra es considera una prova contundent per establir sentències condemnatòries desmesurades i multes desorbitades, malgrat que el seu testimoni sigui contradictori, poc coherent, i hi hagi altres testimonis que el contradiguin.
Quan l’Estat ja no ens considera ciutadans de ple dret, sinó enemics als quals pot retallar els drets detenint-nos de forma arbitrària, ordenant registres a domicilis violant la nostra intimitat, acusant-nos de delictes inexistents en processos sense cap tipus garanties processals amb condemnes desorbitades i desproporcionades, la solidaritat i el suport mutu són les nostres millors armes per a fer-los front.

Criminalitzar-nos i crear un estat d’opinió als mitjans que ens mostri com a grups violents organitzats és l’estratègia que segueix l’Estat que pretén callar, tancar o atemorir totes aquelles veus dissidents que busquen trencar amb l’StatusQuo.
Això ho estem veient recentment en les operacions Pandora i Pinyata, amb un total de 47 detencions i presó preventiva per a vàries companyes; en el procés de Can Vies, on ja hi ha condemnes superiors als 3 anys de presó i on l’única prova concloent és la versió dels mossos implicats; i en les recents resolucions del Tribunal Suprem pels fets del Parlament que condemna a 8 companyes a 3 anys de presó.

És per tot això que demanem l’absolució de la nostra companya, així com la de totes les persones detingudes i encausades en les últimes mobilitzacions i fets anteriorment descrits, i l’obertura de diligències per l’esclariment de les denúncies de tortures.
Volem mostrar també la nostra solidaritat amb les persones preses.

Propera convocatòria per mostrar la nostra solidaritat amb totes les companyes i companys encausats:
4 de maig a les 10 h davant de la Ciutat de la Justícia

Podeu descarregar aquí el flyer per ajudar-nos a fer difusió.

Grup de Suport als encausats del 29S, 22G, 1 de Maig 2011.

Nous judicis per les encausades de l’1 de maig de 2011. Prou muntatges policials.

febrer 6, 2015 in Información

Comunicat del Grup de suport 29S davant la proximitat de dos nous judicis després de 4 anys dels fets de l’1 de maig de 2011

Ja fa gairebé 4 anys des de que, arran les jornades reivindicatives del 29 de Setembre del 2010, 22 de Gener i l’1 de maig del 2011, vam patir una onada repressiva durant la qual un total de 63 persones van a ser detingudes. A la vaga general del 29S 43 persones van ser arrestades de forma arbitrària i indiscriminada. El 22 de Gener de 2011, 422 persones són identificades després del desallotjament dels cinemes de Via Laietana que havien estat ocupats com a Casa de la Vaga, per a la convocatòria prevista de vaga el 27 de gener. Durant les identificacions es van produir nombrosos cops i humiliacions.

L’1 de maig de 2011 durant la manifestació que tancava la jornada reivindicativa pel dia de la treballadora i el treballador 20 persones més van ser detingudes durant la brutal càrrega policial i, fins i tot, foren colpejades tot i estar ja reduïdes al terra. Posteriorment algunes d’aquestes persones foren també humiliades i torturades a la comissaria de Les Corts.

Revisant els judicis i les sentències hem pogut comprovar com el testimoni dels Mossos d’Esquadra es considera una prova contundent per establir sentències condemnatòries desmesurades i multes desorbitades, malgrat que el seu testimoni sigui contradictori, poc coherent, i hi hagi altres testimonis que el contradiguin.

Per tot això volem denunciar la total vulneració dels nostres drets fonamentals, el dret a la presumpció d’innocència i el dret d’autodefensa, tant en el moment de la detenció com a la comissaria.

D’aquestes jornades reivindicatives encara queden tres casos oberts per l’1 de maig, pels quals demanen a les acusades entre un i quatre anys i mig de presó per una sèrie de fets que se’ls imputa i que formen part de tot el muntatge policial que van posar en marxa.

Demanem l’absolució de les encausades, així com la tots els companys i companyes detinguts i encausats en les últimes mobilitzacions, i l’obertura de diligències per l’esclariment de les denúncies de tortures. Volem mostrar també la nostra solidaritat amb les persones preses.

Propers judicis a la Ciutat de la Justícia:

11 de febrer a les 12h.

4 de maig a les 10h

Grup de Suport als encausats del 29, 22G, 1 de Maig

Materials de la Comissió de Suport Psicosocial de Rereguarda en Moviment

gener 17, 2013 in Información

font: Rereguarda en Moviment

La Comissió de Suport Psicosocial de Rereguarda en Moviment ens fa arribar materials informatius en el quals s’explica què és el suport psicosocial i la seva importància dintre de la lluita contra la repressió i les polítiques autoritàries de la por, i també s’hi exposa el treball que va fent aquesta comissió, sintetitzant breument i de forma entenedora els objectius i la metodologia que s’hi segueix.

Tríptic de la Comissió de Suport Psicosocial de Rereguarda en Moviment

El Tribunal Suprem ratifica la condemna per tortures dels policies Bayona i Samyang

gener 17, 2013 in Información

font: JESÚS RODRÍGUEZ / Setmanari la Directa

El màxim òrgan judicial espanyol converteix en ferma la condemna per tortures greus i lesions –la víctima va ser un ciutadà de Trinidad i Tobago l’any 2010– contra aquests dos agents antiavalot de la unitat UNOC de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Es dóna la circumstància que aquests mateixos policies van ser la peça clau testifical en el judici del cas 4F, que va suposar penes d’entre 3 i 5 anys de presó per Rodrigo Lanza, Patricia Heras i altres 3 persones. Lanza va finalitzar la condemna aquest Nadal, i Heras es va suicidar durant un permís quan complia pena a la presó de Wad-Ras. 

El dictamen del Tribunal Suprem considera del tot demostrada l’autoria de les tortures greus contra Yuri Jardine, un ciutadà de Trinidad i Tobago que fou detingut mentre es trobava amb unes amigues a la sala Bikini de Barcelona. Un cop a la comissaria de la Zona Franca va viure un calvari de maltractes per part dels agents Bakari Samyang Dávila i Victor Bayona Viedma. Li van cremar una cigarreta sobre la pell, li van refregar la cara amb un pal de fregar i finalment van simular que li disparaven amb una pistola. A més, la víctima va veure com li col·locaven una pedra de haixix al damunt per tal de simular un fals delicte i encobrir d’aquesta manera les tortures davant del jutjat de guàrdia. La pena confirmada i ferma de dos anys i tres mesos de presó hauria de suposar l’ingrés immediat en un centre penitenciari. Quan es va conèixer la sentència en primera instància de l’Audiència Provincial de Barcelona tots dos policies ja van ser suspesos de sou i feina a l’espera de la sentència del Tribunal Suprem.

El jutge pretén que els quatre mossos acusats d’agredir un manifestant contra les retallades no vagin a judici

gener 11, 2013 in Información

font: MANU SIMARRO – Setmanari la Directa

El magistrat del jutjat número 17 d’Instrucció de Barcelona, Fernando Luis Criado Navamuel, ha sobresegut les actuacions contra quatre mossos d’esquadra, de la unitat ARRO Barcelonès, acusats per Sergi Garcia de delictes de detenció il·legal, lesions i tortures, entre d’altres. Els mossos no hauran d’anar doncs a judici tot i la cruesa del testimoni de Garcia que va gravar 15MbcnTV i que va ser retirat de YouTube per ordre del Govern. El vídeo, on Garcia s’emociona en diverses ocasions al recordar els fets, encara es pot veure a Internet.

Els fets es remunten a la tarda del 13 de juliol de 2012, quan Garcia va assistir a una concentració contra les retallades que el Govern espanyol acabava d’anunciar a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres. La diputada del Partit Popular acabava d’etzibar el “que se jodan” al Congrés dels Diputats després de l’anunci de la retallada a les prestacions d’atur. Els ànims estaven calents. Va haver-hi mobilitzacions a força ciutats de l’Estat, entre elles Madrid -on es van produir càrregues policials- i Barcelona -on la mobilització va arribar fins i tot al domicili del president de la Generalitat Artur Mas. Al vídeo Garcia reconeix que va llançar dos ous contra la façana de la seu del PP i que va interpel·lar els policies que la custodiaven. Hores més tard, quan es trobava a la plaça Catalunya, va ser interceptat per la policia i, aquí, va començar el calvari que denuncia.

El jutge però no es creu la versió de Garcia i ha decidit creure la versió dels policies. Dona així per tancada la fase d’instrucció mantenint la imputació a Sergi Garcia, que sí que haurà d’anar a judici.

Els arguments del jutge

El primer argument que esgrimeix el jutge és que Garcia “no ofereix garantia d’objectivitat ni imparcialitat”, argument que reforça afirmant que “s’evidencia un clar propòsit de venjança cap als agents actuants”. Segons el magistrat, “no es pot descartar que les acusacions que formula contra els funcionaris policials obeeixin a finalitats com eludir la pròpia imputació”. Els dubtes que el jutge té sobre la parcialitat de Garcia, desapareixen a l’hora de valorar la versió policial. Els motius, els següents: “No s’arriba a comprendre quina raó pot dur a uns funcionaris públics a inventar-se la comissió de delictes per atribuir-los després a una persona a qui ni tan sols coneixien, arriscant de manera absurda un dels béns més preuats en la societat actual com és el treball estable”.

Més enllà de la credibilitat de les parts, assegura que no hi ha elements de prova ni tan sols indiciaris per sostenir que els policies cometessin els delictes de que se’ls acusa. “Les lesions que presenta resulten perfectament compatibles amb les manifestacions realitzades pels agents relatives a la resistència que va oposar en el moment de la detenció”, diu el jutge, que descarta que Sergi Garcia fos torturat o maltractat tot i el seu contundent testimoni.

Al cap del jutge no cap la possibilitat que un funcionari policial amb treball estable pugui cometre un delicte, i per això es creu a ulls clucs la versió dels policies segons la qual Garcia va insultar i amenaçar de mort els policies i llançar ous i pots de vidre plens de pintura contra la seu del partit, arribant a trencar el mirall retrovisor d’un dels vehicles policials. La mateixa versió diu també que Garcia “va mostrar una viva oposició, llençant cops amb els braços i les cames” en el moment de ser detingut, i d’aquí les lesions que va patir.

Els autos dictats pel jutge Criado faran que el procés contra Sergi Garcia continuï endavant i que els policies, amb números d’identificació 8.035, 12.163, 13.683 i 9.619, no hagin de passar per la banqueta dels acusats.

Alfon, libre: las últimas horas de una larga travesía en el FIES

gener 11, 2013 in Información

font: alfonlibertad.wordpress.com

MADRID // La jornada se ha cerrado definitivamente cuando Alfon ha entrado entre aplausos y cánticos en el local de Bukaneros, la hinchada del Rayo Vallecano, donde le esperaban su familia y decenas de amigos y conocidos para celebrar su puesta en libertad. Allí, ha recibido continuos abrazos y besos. “¿Qué tal estás?”, preguntaba, sonriendo, a uno de sus amigos. “¿Pero cómo que qué tal estoy? ¡Dime cómo estás tú!”, exclamaba éste. Han sido casi dos largos meses en los que el joven vallecano ha permanecido en prisión provisional bajo régimen FIES.

La espera, desde luego, ha sido larga. Desde las primeras horas de la mañana, la noticia de la inminente liberación de Alfon comenzó a correr como la pólvora. Su madre, Elena Ortega, se lo confirmaba a La Marea aún con grandes dosis de incredulidad. “Hasta que no vea a mi hijo no me lo acabaré de creer”, aseguraba. Y es que la espera comenzaba a dilatarse demasiado.

A los pocos minutos, la Plataforma por la Libertad de Alfon fletó un autocar para ir a la cárcel de Soto del Real a recibirle, en el que decenas de personas celebraron, por el camino, la inminente liberación del joven. Entre cánticos, risas y bromas, Elena recibió, por medio del abogado, el auto en el que se detallaba la puesta en libertad de su hijo. Su cara, hasta entonces un tanto contenida, expresó de pronto relajación y felicidad: “Ahora sí, ya sí me creo del todo que voy a ver a mi hijo”.

Al llegar a Soto del Real, entre una espesa niebla y bajo un frío intenso, los funcionarios de prisiones dieron la noticia a Elena de que la liberación de Alfon podría dilatarse más de lo esperado. Estaba prevista para las 15:00 horas, pero desde la cárcel advirtieron que probablemente se produciría a las 20:00 horas. Poco importaba. Llevaban semanas aguardando este momento. “Esto ya no es espera”, comentaban sus familiares. El autocar con el grueso de personas decidió ir al pueblo cercano hasta que se acercara la hora fijada.

Entre tanto, la Guardia Civil avisó de que no permitiría nada que se pareciera a una manifestación a las puertas de la cárcel. En la carretera de acceso a Soto del Real, los agentes organizaron un dispositivo en el que detuvieron a los coches que pasaban e identificaron a sus ocupantes. Al volver el autocar, realizaron un registro exhaustivo de cada uno de los pasajeros.

Y entonces, sobre las 18:00 horas, Alfon salió, sonriente, y comenzó a abrazar a sus seres queridos: su madre, su padre, su abuela, su hermana. Su novia no había podido llegar a tiempo debido al control de la Guardia Civil. Mientras, decenas de amigos y conocidos del joven rugían: “Liberado, Alfon liberado”, “Cifuentes, escucha, Madrid está en la lucha” y otras consignas.

“Cuando me ponía a pensar en todo el apoyo que tenía fuera se me hacía todo mucho más sencillo. Ha sido un privilegio, si se le puede llamar así”, declaraba Alfon a los medios nada más salir. “He contado con el apoyo de mi familia, de mis amigos, de mi pareja y de todo el Estado… y de mi madre la primera, que es una heroína”, continuaba, mientras Elena corría de nuevo a agarrarle. “No hay nadie tan orgulloso de su gente como yo ahora mismo”, afirmaba el joven.

Alfon reconoció que la incertidumbre que le creaba el no saber qué iba a ser de él, y “estar a expensas de que la policía presentara algún informe”, hizo que la estancia en el FIES fuese aún más dura. Una periodista le preguntó que si había sentido miedo. “No, nunca, somos unos valientes, y desde luego vamos a seguir luchando”.

Su abogado, Erlantz Ibarrondo, ha explicado a este diario que la jueza no ha dado ninguna razón para la “libertad provisional” a Alfon. “Simplemente ha habido un cambio de criterio, que no está argumentado. Ella tiene la potestad de acordar la prisión y la libertad cuando lo cree conveniente”, ha detallado. “Lo mismo que había antes para ponerlo en libertad lo hay ahora, pero bueno, sea como sea, bienvenido”, ha zanjado. En cuanto al informe policial, aún no se sabe si ha sido entregado a la jueza. En cualquier caso, el próximo paso se dará cuando comience la instrucción del juicio, donde declarará la policía, la familia de Alfon y las partes implicadas. “Intentaremos acreditar que Alfon no ha hecho lo que dicen que hizo”.

Ya de vuelta con los suyos, en la sede de Bukaneros, el joven vallecano ha vuelto a recibir el apoyo de decenas de personas. También de su madre, que ha sido la cara visible de la lucha por la libertad de Alfon, a quien ya vitorean con el sobrenombre de Elena Coraje.

Per la lliure absolució dels 5 independentistes encausats per Rosa Díez

gener 11, 2013 in Información

font: Alerta Solidària

Comunicat conjunt del SEPC i Alerta Solidària per la imputació a 5 militants de l’Esquerra Independentista de nombrosos delictes per defensar la llengua

El 5 de març de 2.010 el partit Unión, Progreso y Democracia va organitzar un acte de propaganda espanyolista a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB consistent en una conferència de la líder del partit Rosa Díez. Davant d’això un centenar de joves i estudiants, molts d’ells independentistes, van accedir a l’Aula Magna on s’anava a produir l’esdeveniment i mitjançant crits i càntics van palesar el seu malestar.

La tensió va anar en augment per les discussions dels estudiants amb els militants d’UPyD i el degà de la facultat, el professor Salvador Cardús, fins que aquest darrer decidí anul·lar la conferència davant la impossibilitat de la seva realització a l’Aula Magna. Tanmateix i ajudats per la seguretat privada i policies de paisà, Rosa Díez va poder exposar el seu programa polític en una altra sala davant d’una vintena de militants del seu partit, això si escridassats en tot moment des del passadís adjunt per desenes d’estudiants.

Unión, Progreso y Democracia encapçala un moviment espanyolista que treu el seu rèdit electoral mitjançant la catalanofòbia amb actes i campanyes com el que es va realitzar a la UAB. Les seves propostes polítiques giren al voltant d’un estat uniforme i centralista a nivell polític i l’assimilació cultural hispànica de la nació catalana. No se’ls han caigut els anells a l’hora de demanar la il·legalització de partits polítics independentistes i la persecució dels seus partidaris, la supressió de les comunitats autonòmiques i el retorn de les competència a l’Estat o l’eliminació de les polítiques de normalització lingüística de les llengües minoritzades com el català, el basc o el gallec.

Les actuacions d’Unión, Progreso y Democracia només són un exemple més del full de ruta que ha dissenyat l’Estat Espanyol per espanyolitzar llengua i cultura als Països Catalans. En aquell 5 de març de 2.010 ja estava força madur l’embrió de la política espanyolista que ara intenta aplicar el Ministre Wert amb la proposta de reforma de la Llei Orgànica d’Educació, entre d’altres. Tots i totes hem sentit com el Ministre Wert ha dit per activa i per passiva que el seu objectiu com a màxim responsable del Ministeri d’Educació és espanyolitzar als i a les alumnes catalanes.

Arran de la denúncia presentada pel partit de Rosa Díez han imputat a cinc companyes els següents delictes: delicte de provocació a l’odi i a la violència contra grups i associacions, delicte per impedir el legítim us de les llibertats de reunió o manifestació, delicte de coaccions i un delicte de desordres públics demanant-se, per la totalitat de tots ells, 6 anys i mig de presó i una multa de 22 mesos per a cadascuna de les companyes, superant, entre totes, més de 30 anys de presó. Davant d’aquesta situació, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans volem exposar les següents consideracions:

Rosa Díez abandona la facultat de Ciències Polítiques de la UAB el 5 de març de 2010 MARC MIRAS

  • El moviment espanyolista del que forma part UPyD i Rosa Díez utilitza l’odi contra la nació i la llengua catalana com a instrument electoral a canvi d’enfrontar i crispar la ciutadania.
  •  L’acte realitzat a la UAB forma part d’aquesta campanya de crispació i no tenia cap mena de rigor acadèmic, més enllà de la propaganda electoral espanyolista. Les autoritats de la universitat davant de l’intent de provocació d’UPyD haurien d’haver denegat el permís per a la seva consecució.
  • Aquesta causa torna a palesar que la justícia espanyola persegueix descaradament els activistes independentistes i que resta al servei de l’espanyolisme més ranci i recalcitrant.

Última carta de Rodrigo Lanza desde la cárcel. ¡¡RODRIGO LIBRE YA!!

gener 4, 2013 in Información

Barcelona, 28 de diciembre de 2012.- Me levanto con el sonido de un despertador que apago al instante. 6.30 de la mañana y siento que no he dormido nada, pero salgo despedido de la cama como un rayo, me visto con toda la rapidez que hace alguien saliendo de la cama a esa hora en invierno y me dispongo a recoger mis cosas a toda prisa, meto en mi mochila la almohada que me ha acompañado estos últimos 3 años y a la que tristemente me he acostumbrado más de lo que quisiera y le echo una última mirada a la habitación donde me encuentro. Soy el último en salir, mejor así, no me gustan las despedidas. Las literas no me dicen nada y mirando hacia ningún punto en concreto lo único que espero es que nunca vuelva a verme otra vez en una situación como esa, nunca más dormir en una celda.

6.40 y me abren la puerta de la celda. El carcelero me pilla cagando y le grito “¡Salgo ya!”, seguro que a él no le ha hecho gracia, aunque a mí me gusta la ironía de la situación, aparte que así me ahorro el verle la cara mientras va a abrir otras celdas de gente en 3º grado que sale a la misma hora que yo. Salgo del baño y otra mirada furtiva a la que fue mi habitación en la cárcel, un “hasta nunca” entre los dientes y me voy levantando el dedo. “Esto no es un final, es un comienzo” me digo para mis adentros.

Me dirijo hacia la garita de carceleros y firmo mi salida del día, como he hecho los últimos 400 días o más, cruzo una puerta de cristal blindado, luego otra, luego una puerta de barrotes y un portón de metal, luego otro… ya estoy fuera.

Hay tanto y tan poco que decir sobre un día cómo este que tampoco es fácil sentarse a escribir algo, supongo que si pudiera estar en silencio lo estaría, o mejor dicho, si pudieras estar ahora conmigo haciéndome compañía no haría falta hablar ni escribir y podríamos compartir uno de esos momentos cómodos al que tanto valor les daban en Pulp Fiction, levantar una cerveza y brindar, cómo lo hago desde que entré en la cárcel, por las y los que no pueden brindar en ese momento.

Han sido mis últimos 7 años de vida los que he pasado de un modo u otro bajo el jugo de la cárcel, 4 de ellos en segundo grado, y si dijera que eso no me ha marcado o que no tengo nada que comentar al respecto claramente estaría mintiendo. ¿Pero qué se puede decir? Aún no me creo que haya acabado, eso sería una verdad. Otra sería que no me creo nada hasta que firme mañana mi definitiva, me devuelvan mis pasaportes y tenga en mis manos el papel de la excarcelación… Otra verdad sería que hemos aprendido, yo y quienes me rodean, de esta injusticia. Hemos aprendido a valorarnos y a reconocer a las y los amigos, a los y las compañeras, a la familia. A que tener paciencia no es quedarse de brazos cruzado ni que ser débil es equivocarse, caerse o llorar. Hemos aprendido a odiar y hacer algo con ese odio, a empaparnos de lo ajeno y hacer del sufrimiento de otros el nuestro, de la lucha ajena la propia y a alzar la voz cuando lo único que quieren es tenernos en silencio. Hemos aprendido a ser humildes, a mirar a la cara al enemigo y a no demostrar miedo… Tampoco digo que sin la cárcel no hubiera-mos aprendido nada de esto, pero hace tiempo que ya he dejado de torturarme preguntándome “que hubiera sido si…”, siempre he pensado que no vale la pena perderse en esas cosas ni quejarse con lo que nos toca vivir, sólo nos queda seguir con el camino que creemos el correcto y afrontarlo como mejor podamos, pues solo lo recorreremos una vez y nada más.

Creo que me han preguntado más de 10 veces hoy que cómo estoy, cómo lo llevo, cómo me siento… y a cada pregunta más complicado se me hace encontrar respuesta o saber qué decir al respecto. No se pueden resumir en una frase o en una sola sensación lo que es quitarse este peso de encima, porque realmente no es así, claramente hoy soy más libre que ayer y mañana espero serlo un poco más, pero estoy seguro y soy consciente de que el peso de estos años lo seguiré llevando mucho tiempo y que la Libertad no es algo que simplemente se reduce a la cárcel.

Mi odisea se acaba, claramente estoy contento por ello, pero nunca dejo de pensar en toda las personas que dejo atrás, toda las personas que entrarán en ese circo patético al que hoy llaman justicia y se verán en una situación similar o peor a la mía. Ellos han sido mi familia y compañeros en momentos importantes de mi vida y eso no lo olvidaré nunca, el cómo puedes encontrar la mayor nobleza entre las gente que “en teoría” son la escoria de la sociedad… Supongo que eso define bastante el mundo en el que vivimos. ¡¡¡Salud familia, a seguir luchando juntxs!!!

El comissari dels antiavalots cessat pel cas Ester Quintana manté despatx a l’edifici Egara

gener 4, 2013 in Información

font: JESÚS RODRÍGUEZ / Setmanari la Directa

Sergi Pla Simon va ingressar l’any 1980 –quan només tenia 20 anys– al Cos Nacional de Policia, on va treballar durant 8 anys a la unitat d’estupefaents. Va ser l’any 1996 quan va ser fitxat pels Mossos d’Esquadra en el marc dels acords de recol·locació d’agents del CNP i la Guàrdia Civil, signats pel govern del PP (Júlia Garcia-Valdecasas) i la conselleria de Governació de la Generalitat (Maria Eugènia Cuenca i Xavier Pomés (CiU)). El seu primer càrrec fou a la comissaria del carrer Bolívia de Barcelona (Poblenou). L’any 2002 fou nomenat intendent de la comissaria de Badalona i, finalment, l’any 2009 Joan Saura el va nomenar Comissari General de Recursos Operatius (cap dels antiavalots) amb despatx a l’edifici Egara de Sabadell.

Sergi Pla, el polèmic comissari dels antiavalots de la policia catalana, que va presentar la dimissió ara fa tres setmanes –segons la versió oficial– arran de la seva actuació en el cas Ester Quintana, encara manté despatx oficial a la seu de l’edifici Egara de Sabadell. A diferència d’ara fa tres anys, quan va ser nomenat comissari general encarregat de l’àrea dels antiavalots, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) no ha publicat cap decret de destitució de Pla tot i l’anunci del cessament que va fer Felip Puig el 13 de desembre durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya. El comissari, a més, va rebre el 20 de desembre un sonat homenatge al pati central de la comissaria (foto), on 350 antiavalots van fer formació sota la bandera oficial de la BRIMO. A dia d’avui tampoc es coneix el nom del comissari que el substituirà ni la nova funció on serà destinat qui es va fer famós per una entrevista al programa Salvados que dirigeix Jordi Évole, on assegurava que si el referent internacional del pacifisme Mahatma Gandhi hagués estat el 27 de maig de 2011 a l’acampada indignada de la plaça Catalunya de Barcelona també hauria rebut cops de porra per part de la policia. L’edifici Egara, on encara treballa Pla, acull més de 2.000 agents i és considerat el cervell central de totes les unitats especialitzades del Cos dels Mossos d’Esquadra. En un dels soterranis de l’edifici es troba el pàrquing de les més de 60 furgonetes de les 8 unitats de la Brigada Mòbil.

FIES , historia y lucha en prisión

gener 2, 2013 in Información

font: kuartoscuro

Un ex-preso con más de 20 años de cárcel, gran parte de ellos en aislamiento, habla de la supervivencia dentro de prisión, del regimen FIES, de la lucha de los presos contra el aislamiento, de los presos, de las enfermedades…

Para excuchar el audio: http://kuartoscuro.podcast.es/episodio.php?usuario=Kuartoscuro&id=44451

Más audios en: http://kuartoscuro.podcast.es